Més amor i menys cartera.

Que fa cinquanta anys enrere moltes dones es veien obligades a casar-se per diners, i no per amor, per a poder assegurar no morir de gana, ho entenc. De fet, la meva besàvia, presonera republicana durant els primers anys de la dictadura franquista (una història que algun dia us explicaré), quasi s'hi va veure obligada després de sortir de la presó; no va ser per diners, però no crec que el meu besavi fos tampoc l'amor de la seva vida.

Però en ple 2009, que hi hagin noies que es fixin més amb la cartera que amb el cor, ja no sé si ho entenc. Avui les noies tenim la possibilitat d'anar a l'escola gratuïtament, poder seguir estudiant i arribar a la universitat. Per aquelles que l'estudi no els fa el pes, poden optar a feines molt dignes i l'estat del benestar, malgrat no és per tirar-hi coets, a totes ens garanteixen l'assistència sanitària, prestacions per desocupació, ajuts (encara que minúsculs) a l'emprenedoria, educació pels descendents, ... entre altres drets. A més, sempre podem militar en organitzacions que ens dignifiquen com a persones... (publicitat subliminal, jeje). Tot i això, val a dir que aquests drets molt sovint són discutits... sobretot quan fem referència a les persones nouvingudes, que molt sovint són privades d'aquests suposats drets universals de ciutadania.

Foto: Brocco Lee

Cal que les noies d'avui primem per la nostra cartera, que siguem ambicioses, no per assolir béns materials i econòmics, sinó per fer-nos valer davant dels ulls d'aquells qui encara ens veuen com objectes sexuals, rams de flors i altres que no vull ni nombrar. Si nosaltres mateixes no ens creiem que podem ser bomberes, metges, conductores de toro mecànic, professores d'universitat, directives, presidentes de la Generalitat i gerents de la nostra vida... mai vencerem el patriarcat. Mentre hi hagin noies qui encara parlin de sí mateixes en funció del béns i proeses del xicot, marit o company... la divisió entre nosaltres serà present. I cal vèncer.

Ufff... perdoneu el post d'avui... la indignació a vegades fa escriure aquestes coses... i quan tens amics molt amics que viuen aquestes situacions en ple segle XXI... ràbia màxima!!