Més amor i menys cartera.

Que fa cinquanta anys enrere moltes dones es veien obligades a casar-se per diners, i no per amor, per a poder assegurar no morir de gana, ho entenc. De fet, la meva besàvia, presonera republicana durant els primers anys de la dictadura franquista (una història que algun dia us explicaré), quasi s'hi va veure obligada després de sortir de la presó; no va ser per diners, però no crec que el meu besavi fos tampoc l'amor de la seva vida.

Però en ple 2009, que hi hagin noies que es fixin més amb la cartera que amb el cor, ja no sé si ho entenc. Avui les noies tenim la possibilitat d'anar a l'escola gratuïtament, poder seguir estudiant i arribar a la universitat. Per aquelles que l'estudi no els fa el pes, poden optar a feines molt dignes i l'estat del benestar, malgrat no és per tirar-hi coets, a totes ens garanteixen l'assistència sanitària, prestacions per desocupació, ajuts (encara que minúsculs) a l'emprenedoria, educació pels descendents, ... entre altres drets. A més, sempre podem militar en organitzacions que ens dignifiquen com a persones... (publicitat subliminal, jeje). Tot i això, val a dir que aquests drets molt sovint són discutits... sobretot quan fem referència a les persones nouvingudes, que molt sovint són privades d'aquests suposats drets universals de ciutadania.

Foto: Brocco Lee

Cal que les noies d'avui primem per la nostra cartera, que siguem ambicioses, no per assolir béns materials i econòmics, sinó per fer-nos valer davant dels ulls d'aquells qui encara ens veuen com objectes sexuals, rams de flors i altres que no vull ni nombrar. Si nosaltres mateixes no ens creiem que podem ser bomberes, metges, conductores de toro mecànic, professores d'universitat, directives, presidentes de la Generalitat i gerents de la nostra vida... mai vencerem el patriarcat. Mentre hi hagin noies qui encara parlin de sí mateixes en funció del béns i proeses del xicot, marit o company... la divisió entre nosaltres serà present. I cal vèncer.

Ufff... perdoneu el post d'avui... la indignació a vegades fa escriure aquestes coses... i quan tens amics molt amics que viuen aquestes situacions en ple segle XXI... ràbia màxima!!

Quan ni ells s'aclareixen...

Rubalcaba asegura que exhibir fotos de etarras es un delito
El TSJ del País Vasco invalida la prohibición de exhibir imágenes de terroristas en un acto de Etxerat

ElPaís.com, 24/09/2009

Nos queda la rabia y los sueños,

nos queda la rabia y nos quedan los sueños,

nos queda la rabia y los sueños,

los sueños nos roban,

nos quitan el sueño.

Siento, siento decir lo que siento,

por más que la verdad duela,

nos duele la indiferencia de quienes al vernos,

ya ven un problema.

A caso existe violencia,

que sea comparada a esta,

más cotidiana y más sucia y más dura y más cruel

y con más muertos de pena.

La pena ve que no dejáis más camino

que responder a la fuerza con fuerza,

que desearos el mismo destino

(...)

Cursa de la Mercè '09: la noia 900 a arribar a meta. Breu reflexió sobre esport i gènere.

En aquesta ocasió, servidora va tardar 1:04:16 a córrer els 10 km de la cursa que es celebra a la ciutat de Barcelona en motiu de la festa grossa de la ciutat. Curiosament, he estat la noia 900 a passar la línia de meta: ben curiós.

I per a què veigueu: mentre jo era la número 900 (que malament queda això d'autoanomenar-se com a xifra), el noi que quasi havia tardat el mateix temps a fer el recorregut era el número 5938. La diferència de participació entre gèneres era prou evident, oi?

Total participació homes (cursa acabada): 6759 homes

Total participació dones (Cursa acabada): 1664 dones

Segons es despren de les xifres, poc més d'una sisena part dels participants eren dones. Però:

Primer home a arribar a la línia de meta: 30:07

Primera dona a arribar a la línia de meta: 36:39

Últim home a arribar a la línia de meta: 1:50:28

Última dona a arribar a la línia de meta: 1:50:36

Us hi fixeu? Només 6 tristos minuts per les primeres i 12 segons per a les últimes. Això és tot el què ens separa dels nostres companys masculins... en canvi, la participació per gèneres és altament diferent. És que a cas l'esport no està fet per les dones?

Foto: Justin J. Rumao

El món de l'esport es un àmbit que ha estat creat pels homes i per als homes. On les suposades diferències estan àmpliament acceptades i es justifiquen en funció de trets biològics; és així com es reconeixen les desigualtats, com a naturals. En aquests àmbits les dones esportistes, sobretot les professionals, es veuen obligades a demostrar, amb escreix, la seva capacitat. I l'esport és, sens dubte, un dels àmbits on la resistència al canvi en pro de la inclusió femenina es fa més evident. I encara de vegades es poden sentir barbaritats del tipus que les dones no tenim ni aptituds ni interès per a l'esport. Curses com la d'aquest diumenge han de començar a demostrar el contrari.

I això ho dic jo, feminista convençuda i, alhora, amant del futbol :)

Per què no?

Avui em toca recolzar una iniciativa... encara que sigui institucional, cosa que em sol costar molt i es podria considerar quasi insòlita :) Com a ciutadana catalana signo el manifest de suport al dret de les persones gais, lesbianes, transsexuals i bisexuals a viure en igualtat a les que ens considerem hetero. El Manifest, que el podreu trobar a l'enllaç de sota, sosté diversos punts als que els ciutadans i ciutadanes s'hi poden adherir. Animeu-vos!!

http://pkno.gencat.cat/

Manifest

1. Que és necessari valorar l’afectivitat i l’estima sigui quina sigui l’opció sexual-afectiva que es prengui.
2. Que totes les persones són iguals davant la llei, i el col·lectiu de lesbianes, gais, bisexuals i transexuals també han de tenir aquest reconeixement en tots els àmbits.
3. Que cal reconèixer la diversitat com un element positiu i ric que permet un major grau de cohesió a la nostra societat.
4. Cal prevenir les actituds discriminatòries cap al col·lectiu LGTB i actuar davant d’aquestes.
5. Que cal facilitar les condicions perquè totes les persones LGBT puguin fer pública la seva orientació i identitat quan vulguin.
6. El nostre suport a la campanya PER QUÈ NO de sensibilització sobre la realitat LGBT.


Cal que la ciutadania comenci a entendre que la nostra societat és diversa, ja sigui en quant a l'orientació sexual, l'origen, ... i un llarg etcètera.

Cuina catalana

Sóc d'aquelles que està tipa de xinesos, argentins, egipcis, japonesos, ... Parlo de la cuina, perquè la gent, benvinguda sigui, vingui d'on vingui. Agraeixo menjar plats "exòtics" (això és el què tots anem a buscar, no ens enguenyem, a part dels xinesos, que hi anem pel preu) de tant en tant... però com la bona cuina catalana... cap altra! I no em convencereu pas del contrari... i això que sóc mig vegetariana...

Ara bé, no us penseu que sóc bona cuinera! Ni molt menys... però si al cap de setmana trobo una estoneta, m'encanta fer veure que en sé ;) llavors invento sopars de duro!

ALBERGÍNIES AMB XAMFAINA

Ingredients: 2 albergínies, 2 patates, 1/2 pebrot vermell (a no ser que, com en Shin Chan, no t'agradi), 1/2 carbassó, 1 ceba, 4 tomàquets madurs, 1/2 all (si t'hi agrada), oli, sal, sucre i pebre negre.

Preparació:

Primer de tot, bullim les albergínies 10 minuts i, seguidament, les posem a la nevera per a què es refredin i agafin consistència per a poder-les manipular. Un cop fredes, les partim per la meitat i en buidem el contingut; la polpa que en treiem la tallem petits trossos i la reservem. Aprofitem i posem una mica de sucre a la base de les albergínies que hem buidat.

Paral·lalment preparem la xamfaina: agafem la resta d'ingredients (patates, carbassó, pebrot, ceba) i els tallem a quadrats petits. Us recomano que la patata la feu a rodanxes fines, perquè sinó us quedarà crua. A més, ratllem el tomàquet i afegim l'all al gust (jo és que no n'hi poso...).

Un cop tenim tots els ingredients a punt, agafem una paella i un cop està calenta, li posem un bon raig d'oli d'oliva verge. Quan l'oli estigui calent, daurem la ceba i el pebrot amb una mica de sal. Al cap d'uns minuts afegim l'albergínia, el carbassó, la patata i el tomàquet ratllat. Afegim una mica de sucre, sal i pebre negre. Quan tot plegat agafi una mica de color, abaixem a foc lent, tapem i deixem ofegar.

Quan la xamfaina ja està a punt només queda omplir les albergínies. Si voleu, fins i tot, podeu recobrir-les amb formatge i posar al forn 10 minutets a 180º.

Això sí és bufar i fer ampolles!

(un parèntesi)

I, a sobre, la nit del 10 a l'11 et celebro a tu; enguany torna a ser una nova primera vegada... un instant de temps que ha de passar a la història.






However far away, I will always love you
However long I stay, I will always love you
Whatever words that I say, I will always love you
I will always love you

Necessito despertar... seguir caminant... oblidar.

Una data obligada... ara, més que mai, independència!

Per les meves contrades, entorn la diada, servidora i companys i companyes de lluita tenim feina: la mani del 10 de la CEI (que darrerament ens porta més maldecaps del què voldria...), la Marxa dels Vigatans (del poble a Vic a peu!), la cremada simbòlica del Decret de Nova Planta (com m'agrada!), la festa de després i la mani de l'11 a Barcelona. A més, aquest any, cal sumar-hi la jornada a Arenys, imprescindible, no només perquè cal ser allà donant suport, sinó també perquè estic segura que serà un dia èpic.

Avui he tingut ocasió d'explicar a una persona de fora de Catalunya què celebràvem l'11 de setembre... per tant, només faré un breu recordatori històric per als que sigueu de fora la comarca.

Què celebrem amb la Marxa dels Vigatans? El 17 de maig de 1705 un grup de patriotes, gairebé tots de Vic i rodalies, es varen reunir a la Parròquia de Sant Sebastià, a Santa Eulàlia de Riuprimer, amb la intenció de revoltar-se contra el règim absolutista de Felip V. A partir d'aleshores, tot aquell que es mostrés a favor de l'arxiduc Carles d'Àustria rebria el sobrenom de vigatà (qui ho hagués dit! Avui, quasi s'entén com un insult!). Aquests vigatans (tot homes?) varen ser els encarregats de traslladar-se a Gènova el mateix juny de 1705 i signar un tractat amb l'enviat de la reina d'Anglaterra; així, a canvi de donar el vist-i-plau al desembarcament de les tropes angleses, l'arxiduc respectaria les lleis del Principat. I la resta de la història ja la sabem... la Guerra de Successió no va començar del tot malament, però un conjunt de fets varen fer que els anglesos, portuguesos, entre altres, ens traïssin i pactessin el Tractat d'Ultrech. I vàrem resistir fins l'11 de setembre de 1714. És per això que cada 10 de setembre surten columnes de diferents pobles de la comarca per dirigir-se, a peu, cap a Vic, on tots i totes plegades commemorem la gesta d'aquests patriotes.

I sense massa temps a res més... bona lluita!

... tard o d'hora descobrim que no tot és bufar i fer ampolles.

Les frases fetes, refranys i dites catalanes són quelcom que des de ben petita m'han agradat; sempre que puc les trec a la llum i, més d'algun company/a de ciutat ;) queda bocabadat/da. Suposo que sent com és aquest el primer "post" hauria de justificar el perquè de tot plegat. Ben senzill: tots i totes arribem a un moment a la vida en què ens adonem que no tot és bufar i fer ampolles. Potser massa tard... jo me n'he adonat recentment. I aquest 2009, més que mai, el significat d'aquest refrany m'escau com anell al dit:

NO TOT ÉS BUFAR I FER AMPOLLES
Variants i sinònims: No tot és bufar i fer ampolles (GIMENO 1989).
Equivalents: No todo es coser y cantar [ES] (GIMENO 1989).
Explicació: Per indicar que les coses són més difícils del que aparenten i, per tant, saber fer-les és sovint molt ardu. Qualsevol treball o empresa comporta doncs un esforç (GIMENO 1989).
Font: Isabel Gimeno (1989): El llibre dels refranys catalans. Barcelona: Editorial De Vecchi.

(extret d'un bloc amic: http://refranyer.blogspot.com)

Aquest espai no sé ben bé a sant de què neix; ni tan sols sé quan podré trobar un minut per escriure (i això, qui em conegui ja sabrà per què ho dic, jeje). El cert és que sempre he tingut la necessitat d'escriure, parlar o deixar anar, d'alguna manera o altra, les coses que em passen pel cap; ni que sigui a crits. No pretén ser res en concret; no té cap objectiu, tret de que em serveixi a mi mateixa per deixar anar l'excés de pensaments que m'assetgen, especialment enguany.

I m'adono que amb poques línies he fet servir mitja dotzena de frases fetes... i m'entusiasma!