Qui dies passa, anys empeny. I en la igualtat de gènere?

Havia preparat el primer post de l'any relacionant aquella frase "qui dies passa, anys empeny" amb la qüestió de la dona i el treball reproductiu. Avui al vespre, en tornant a casa després d'un dia frenètic de feina, m'he assabentat que aquest matí ha mort la primera dona de l'any (suposadament) a mans de la seva parella. És la lacra que empenyem any rere any, com qui dies passa. Els mass media i la classe dirigent s'omple la boca de terrorismes, amenaces i conspiracions, ... però no ens adonem que, just al costat de casa, tenim un terrorisme més potent: el patriarcat, que s'endú la vida de dones (i, molt poques vegades, homes). Es clar que aquest terrorisme no ajuda a guanyar ni eleccions ni dòlars ni poder. Visca la dissidència feminista.

Font: by J. Howard Miller. És Rosie The Riveter, dona nord-americana que va treballar a les fàbriques armamentistes durant la II Guerra Mundial, substituint el treball productiu dels homes que estaven a la guerra. Paradoxal, on eren els que deien que la dona no tenia les capacitats biològiques per a desenvolupar un treball de força i enginy?

Tradicionalment s’han atribuït els drets i deures de ciutadania a les persones que realitzaven un treball productiu i remunerat al sí de les societats contemporànies. Aquesta idea deixava fora un nombre important de persones treballadores, sobretot dones, qui realitzaven tasques domèstiques a la llar, a l’àmbit privat. Com a conseqüència d’aquesta condició, no podien accedir al circuit de tasques productives del mercat de treball formal i, per tant, no esdevenien ciutadanes de ple dret. L’entramat s’ha vist complicat quan, amb l’entrada massiva de les dones al mercat laboral (sobetot, les de classe mitja, ja que les obreres han estat sempre al mercat de treball), aquestes s’han vist forçades a realitzar un doble treball: el reproductiu, a la llar, i el productiu, fora d’ella. És la doble presència o jornada, que sotmet a les dones a una càrrega total de treball superior a la dels seus companys homes.

Així, es posa de manifest un conflicte ben latent a la nostra societat: la base de les desigualtats en les relacions de gènere comença per no reconèixer les tasques domèstico-familiars com a treball productiu i reconegut formalment; tasques que, en la seva major part, són de cura, cabdals en la reproducció de la vida humana. Com que aquestes labors no són reconegudes ni socialment ni econòmicament, s’entén que és temps de vida que no té valor a la societat; i tampoc a la vida de les persones, de les dones. És per això que la vida dels ciutadans s’organitza, quasi de manera exclusiva, entorn el temps de treball productiu, aquell que és remunerat.

Estem davant d’una nova necessitat: la conciliació de la vida laboral i familiar de la ciutadania, sobretot la d’aquelles dones que realitzen una doble tasca. Davant aquesta demanda emergent surten a la llum alternatives per compatibilitzar els diferents temps de vida de les persones: són els bancs del temps, que intercanvien temps per temps sense una intervenció monetària.

Això sí són polítiques de gènere, fàcilment aplicables en temps de crisi...