Rostre

La nit s’havia fet curta. Tot havia començat com l’altra volta; un dia atrafegat que, de nit improvitzada, les hores esperona i l’alba no tarda a arribar. La nit passava i, en trepitjar el destí, ella buscà amb ulls nerviosos la seva presència; ho féu una i altra vegada, però no aconseguia trobar aquell cos entre la multitud. Va desitjar infinitament que, tal aquella nit, nit de somni, nit de desenfrè, aquell rostre aparegués allà; ulls color cel i de murri somriure. Les hores passaven, res succeïa. Finalment, la son va vèncer la paciència: farta de buscar qui no vol ser trobat i farta de ser trobada, va decidir partir. El retorn va ser alliberador: el cansament del dia, els torments al cap i la necessitat de sentir-se sola la van fer propietària i exclusiva d’aquell moment de pau. La fina pluja que queia i el punt de fred a l’aire van fer que desfés aquell camí que ja havien fet almenys una vegada; resseguint el camí, els moviments i les paraules. Va desitjar una vegada i altra, per enèssima vegada aquella nit, veure’l palplantat allà davant, com qui amb naturalitat espera. Desitjar, una vegada més, agafar-li el braç i caminar, sota la pluja, sense dir paraula. Tot semblava tant real, però tanmateix era només un somni. A l'arribar a la portalada, tot desig s’esvaí… però es jurà a si mateixa retenir aquell rostre al seu cap per convertir-lo, de nou, en somni per aquella nit.