A vegades no som capaços de veure les coses tal com són. Jo la primera. Una frase que ja fa un temps que me l'estic sentint i m'atabala: "Tant intel·ligent com ets i no sé com permets això". Jo tampoc. No m'ho explico.
Però sento tanta i tanta ràbia quan veig que no t'adones del què passa, del què vol, de la baldufa en la que t'has convertit. Ràbia de veure que no vols veure les coses, valgui la redundància. Farta, farta i farta de sentir-te fer promeses que no saps si les podràs complir. Farta de patir, de somiar-te, de pensar-te, d'olorar-te, d'anel·lar-te, ... de plorar.
Per què, per desgràcia, les paraules no sempre se les endú el temps.
Però sento tanta i tanta ràbia quan veig que no t'adones del què passa, del què vol, de la baldufa en la que t'has convertit. Ràbia de veure que no vols veure les coses, valgui la redundància. Farta, farta i farta de sentir-te fer promeses que no saps si les podràs complir. Farta de patir, de somiar-te, de pensar-te, d'olorar-te, d'anel·lar-te, ... de plorar.
Per què, per desgràcia, les paraules no sempre se les endú el temps.
Foto: Martino!
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada